IDENTITAT. «El setge del 1714. Una resistència per dignitat»

Victor Alexandre
 

www.victoralexandre.cat
Twitter: @valex_cat

Malgrat que s’ha escrit molt sobre el tema, la Guerra de Successió segueix sent un àmbit de recerca amb aspectes encara per explorar i autors disposats a aportar-hi nova informació. El llibre del qual ens parla Víctor Alexandre ofereix dades especialment colpidores sobre les terribles agressions que van patir els catalans, i la resistència aferrissada i tenaç que la població va oposar fins al darrer minut.

 

El Tricentenari 1714-2014 ha afavorit la publicació d’un munt de llibres sobre la Guerra de Successió i més concretament sobre els fets del fatídic Onze de Setembre, en què les tropes borbòniques van entrar a Barcelona després d’un setge de catorze mesos. Ens manca una pel·lícula, certament, però els costos de producció cinematogràfica són molt superiors als de producció literària i de moment no ha estat possible. De llibres, com dic, sí que n’hi ha. I molts. Per això cal saber triar. Un llibre molt didàctic en aquest sentit, molt ben escrit i que traspua una gran cura per part de l’autor en l’intent —del tot reeixit— d’evitar que el lector es pugui perdre aclaparat per una allau de noms, és La resistència catalana: Barcelona, 1713-1714 (Eumo, 2014),d’Eduard Puig. Aquest llibre, per bé que ens parla del Pacte de Gènova i de les gestions diplomàtiques dels ambaixadors catalans a Londres i a Viena, se centra en els trencacolls del setge. És a dir, en els fets dramàtics que s’esdevenen entre el 25 de juliol de 1713, data en què l’exèrcit  borbònic, comandat pel, duc de Pópuli, arriba a l’Hospitalet de Llobregat, i l’11 de setembre de 1714, data de la batalla final i de la claudicació catalana.

Al llarg de les seves pàgines, el llibre d’Eduard Puig aborda els enardits debats sobre la resistència, l’adéu dels aliats, la pressió fiscal a la Catalunya interior, el lideratge del Consell de Cent, l’arribada del duc de  Berwick després del fracàs de Pópuli, la desproporció entre els dos bàndols —vuit soldats borbònics per cada català resistent—, el bloqueig naval, les desercions, la fam, l’oferta de rendició, la resposta catalana de  lluitar fins a la mort, el lideratge de Villarroel i el seu tràgic final, els darrers combats, la capitulació,  l’ocupació de Barcelona, la repressió posterior, l’assassinat de caps militars i la construcció de la Ciutadella.

Són especialment esfereïdores les atrocitats que van cometre els invasors, amb degollament de civils, infants  inclosos, violació de dones, saqueigs i cremes de pobles sencers. El cas de la vila de Sant Quintí de Mediona, amb només cent quaranta cases, és paradigmàtic, ja que va ser encerclada per 2.500 borbònics comandats pel sanguinari brigadier Diego González i tots els seus habitants —uns vuitcents— van ser assassinats. Pópuli el va felicitar, perquè, segons ell, «la reincidente perfídia de estos naturales se ha hecho ya indignae toda piedad y conmiseración, y precisa usar el hierro y el fuego para cauterizar a miembros tan dañados». Sant Hilari Sacalm, Sant ipòlit de Voltregà, Moià, Sallent, Viladrau, la Pobla de Claramunt i moltíssimes altres viles també van ser arrasades. Aturem-nos en aquests punts de la narració, que
he dividit en sis petits fragments:

 [...]

* Per veure la resta de l'article i altres continguts de la revista visita:   http://www.iquiosc.cat/lletres/numero/63